
Mots de psicoanàlisi (nº1) - De què ens parla la pandèmia?
/0 Comentaris/Els psicoanalistes diem que la comunicació és un posar en paraules quelcom que ens circumda. Parlem perquè hem estat parlats d’una manera i això ens determina. Posem en dubte doncs el concepte de lliure albir, que com a mínim és complex. Llavors som essers dependents d’una llengua que ens ha estat donada, no només l’utilitzem sinó que en som part. Aquesta és la condició de les persones i el que ens fa diferents dels animals.
La pandèmia ens ha posat a tots els ciutadans en una mateixa tessitura, en una preocupació global i ho ha trastocat tot. Les maneres de viure de cadascú han hagut d’incorporar inevitablement el que significa el virus. El perill, la incertesa, els canvis sobtats, són elements que hem de sortejar organitzant la vida dia a dia, sense massa pretensions pel futur, per ara.
En aquesta dita nova realitat hi ha tantes realitats com subjectes. A cadascú l’haurà condicionat d’una manera diferent. Des de persones que estaven encantades amb el confinament, d’altres que els hi ha anat bé pel canvi a teletreballar, d’altres que els ha suposat una molèstia i alguns que ho passen malament.
Després del terratrèmol ha de venir el tsunami i en això estem, doncs hi ha multitud d’efectes en la subjectivitat contemporània com a conseqüència de la pandèmia, no tots dolents és clar. A la consulta ens trobem un afecte que es repeteix sovint, la tristesa. Una tristesa que és col·lectiva i també particular que parla de les pèrdues que hi ha hagut durant aquest temps que encara dura a una altre intensitat.
Voldria destacar un altre fenomen: durant els mesos de confinament i degut a la impossibilitat de moure’ns va propiciar que algunes persones entressin en contacte amb quelcom de si mateixos desconegut. Hi ha alguns casos que ens parlen d’això, com si el confinament els hagués obert alguna porta. És lògic, amb tant de temps a casa i en una repetició diària, la ment acaba per alliberar-se de les rutines que també són mentals i divaga. Ha estat un recés obligat, uns mesos sabàtics, que els hem pogut dedicar a la contemplació.
La realitat és que a poc a poc es va recuperant la vida anterior i que en molts de casos no s’ha fet més cas a allò que podia començar, però és cert que n’hi ha que s’han animat a parlar-ne, a treure’n algun saber, algun profit, o bé per l’interès que els ha suscitat o bé perquè no poden deixar de banda el que els ha succeït.
Aquest fenomen s’anomena insight, paraula d’origen anglosaxó que es pot definir com l’adquisició de coneixement de la pròpia realitat psíquica.
Llicenciat Jordi Alcàsser, psicòleg general i sanitari i psicoanalista de Bayés Consultori