Mots de psicoanàlisi (nº2) – Què és la psicoanàlisi?

La psicoanàlisi és sobretot una pràctica, una pràctica que té el desig en el centre. N’hi ha que l’anomenen una erotologia, no com un estudi de l’eròtica sinó com una investigació de com s’articulen els ressorts del desig en les subjectivitats. Subjectivitat és una altre paraula interessant per la psicoanàlisi perquè permet entendre la vida des del cadascú i les seves vicissituds.

Una de les definicions de vicissitud és: successió d’una cosa a una altra total diferent, alternativa d’esdeveniments pròspers i adversos. Aquesta és la qüestió, que la vida està formada per esdeveniments més o menys agradables. La manera com ho entomem i la consciència que un mal moment no ha de significar un final també té a veure amb la psicoanàlisi. Aquest com és l’estil de cadascú que es pot polir i en alguns casos redefinir.

L’eina que utilitza és la paraula i en general això es veu poca cosa. Potser és degut a que últimament s’ha desvaloritzat molt aquesta facultat humana, cosa que no deixa de ser sorprenent. Venim de la paraula, d’uns pares, una família, una cultura que ens parla ja abans de néixer. Llavors som fills de les paraules que ens toquen el cos, ens el marquen. Per això som tots diferents.

Però clar, també hi ha la dimensió terapèutica de la psicoanàlisi, la possibilitat curativa d’aquesta teoria centenària. Els símptomes, que pot portar a algú a un psicòleg, finalment volen ser curats.

L’inconscient té molt a veure en aquests símptomes, allò que no sabem que sabem que ens acaba afectant al dia a dia, aquelles sensacions que no semblen nostres i que ens fan sentir estranys a nosaltres mateixos. Això s’assembla a un lapsus linguae, allò que sense voler surt de la nostra boca i ens ensenya si hi parem atenció alguna cosa de nosaltres mateixos.

Erotologia deia, ho és perquè vol en definitiva retornar als pacients al viarany del desig. Els essers humans tenim aquesta costum d’agafar camins tortuosos, fins i tot dolorosos, i treure’n l’entrellat d’aquesta deriva no és una qüestió ni ràpida, ni fàcil. Hi ha doncs els efectes del gaudi, que podem explicar sense massa exigència que és com l’extrem del desig, un afecte ben solitari.

Aclarir tot això és la tasca del psicoanalista, que demana d’una formació continua i de l’experiència d’un anàlisi propi, ja que a pesar que cadascú fa el seu de camí, hi ha elements que ens fa semblants. Potser un d’aquests que en els anys que porto atenent és més comú i individual alhora és la qüestió de l’aferrament.

L’aferrament, és aquell sentiment tan entranyable de pertinença, de formar part d’alguna cosa. En els infants té molt a veure amb la mare. Com s’esdevé aquest procés d’aferrament i desaferrament condicionarà com s’assumeix una vida adulta. És universal perquè tothom hi ha de passar per aquí, aquesta separació un tan dolorosa, però alhora és particular perquè cadascú troba els propis mecanismes. Aquest procés que té a veure amb fer-se gran, responsable, també productiu, en alguns se’ls travarà.

No vull amb aquest escrit explicar profundament el que és la psicoanàlisi sinó fer unes pinzellades per provocar interès a aquesta teoria tan viva i tan particular. La psicoanàlisi no pretén ser una teoria per explicar-ho tot, sinó un saber de com fer quan les coses no acaben d’anar, un treball per aconseguir desfer allò que té bloquejat el desig, una erotologia.

 

Llicenciat Jordi Alcàsser, psicòleg general i sanitari i psicoanalista de Bayés Consultori

Mots de psicoanàlisi (nº1) – De què ens parla la pandèmia?

Els psicoanalistes diem que la comunicació és un posar en paraules quelcom que ens circumda. Parlem perquè hem estat parlats d’una manera i això ens determina. Posem en dubte doncs el concepte de lliure albir, que com a mínim és complex. Llavors som essers dependents d’una llengua que ens ha estat donada, no només l’utilitzem sinó que en som part. Aquesta és la condició de les persones i el que ens fa diferents dels animals.

La pandèmia ens ha posat a tots els ciutadans en una mateixa tessitura, en una preocupació global i ho ha trastocat tot. Les maneres de viure de cadascú han hagut d’incorporar inevitablement el que significa el virus. El perill, la incertesa, els canvis sobtats, són elements que hem de sortejar organitzant la vida dia a dia, sense massa pretensions pel futur, per ara.

En aquesta dita nova realitat hi ha tantes realitats com subjectes. A cadascú l’haurà condicionat d’una manera diferent. Des de persones que estaven encantades amb el confinament, d’altres que els hi ha anat bé pel canvi a teletreballar, d’altres que els ha suposat una molèstia i alguns que ho passen malament.

Després del terratrèmol ha de venir el tsunami i en això estem, doncs hi ha multitud d’efectes en la subjectivitat contemporània com a conseqüència de la pandèmia, no tots dolents és clar. A la consulta ens trobem un afecte que es repeteix sovint, la tristesa. Una tristesa que és col·lectiva i també particular que parla de les pèrdues que hi ha hagut durant aquest temps que encara dura a una altre intensitat.

Voldria destacar un altre fenomen: durant els mesos de confinament i degut a la impossibilitat de moure’ns va propiciar que algunes persones entressin en contacte amb quelcom de si mateixos desconegut. Hi ha alguns casos que ens parlen d’això, com si el confinament els hagués obert alguna porta. És lògic, amb tant de temps a casa i en una repetició diària, la ment acaba per alliberar-se de les rutines que també són mentals i divaga. Ha estat un recés obligat, uns mesos sabàtics, que els hem pogut dedicar a la contemplació.

La realitat és que a poc a poc es va recuperant la vida anterior i que en molts de casos no s’ha fet més cas a allò que podia començar, però és cert que n’hi ha que s’han animat a parlar-ne, a treure’n algun saber, algun profit, o bé per l’interès que els ha suscitat o bé perquè no poden deixar de banda el que els ha succeït.

Aquest fenomen s’anomena insight, paraula d’origen anglosaxó que es pot definir com l’adquisició de coneixement de la pròpia realitat psíquica.

 

Llicenciat Jordi Alcàsser, psicòleg general i sanitari i psicoanalista de Bayés Consultori